LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui, divendres 22 de febrer, quan he tornat de les classes tan rutinàries com sempre, tan repetitives, però de tant en tant, entretingudes; m’he trobat amb ma mare que acabava de tenir una entrevista amb la tutora. Res més obrir la porta de casa, amb el meu germà arribant al mateix moment que jo, ma mare em diu que tenim una conversa pendent. Jo, com de costum, dic que no hi ha cap problema i vaig cap a la cuina a dinar. Sense l’oportunitat d’haver acabat de dinar, ja havia vingut ma mare a tenir aquella “conversa” sobre la reunió amb la meva tutora… Jo cansat dels cinc dies de classe i els exàmens que corresponen, em disposo a seguir dinant mentre ella em comença a comentar el que ha hagut de sentir en la reunió.

Una vegada jo havia acabat de dinar, ella encara seguia amb la maleïda conversa… Que si no m’esforço suficient, que si a tal assignatura no vaig bé, que si no sé què… Però quan ha començat amb el tema del futur, a parlar de l’opció per la que optava en un passat sobre fer una enginyeria, com el meu germà, haig de saber matemàtiques, física i química… I que si segueixo així, no seré capaç de fer la carrera universitària, etc… En aquell moment ja m’havia cansat completament de la “conversa” (ella era l’única que parlava, així que no sé si es pot considerar conversa), però una vegada havia estat amb aquell tema, encara tenia un altre per seguir amargant-me el bon moment de satisfacció que dóna haver acabat les classes un divendres, comença a dir que no estudio una hora i mitja diària i que no presento tots els deures, i torna a repetir que no m’esforço. Jo, tot indignat, li dic com vol que estudiï una hora i mitja cada dia si, no tinc tant per estudiar. Quan tinc exàmens ja estudio el que trobo necessari que cal estudiar i, segons el meu punt de vista, al cap i a la fi són els meus estudis i sóc jo qui s’esfoça a estudiar i a aprovar els exàmens a diari, així que jo mateix decideixo el que haig d’estudiar i fins a quina nota escolar arribar. Estic fart de que sempre em diguin que no m’esforço i que no li dedico temps… I més quan es queixa de què no escric els textos d’ètica, que són deures, si, però si no sé de què escriure no se’m pot obligar a fer-ho. Si tantes ganes té que escrigui, aquí ja té un text sobre com se m’ha fet rebre aquesta “conversa”.

I jo que pensava que anava a ser un bon divendres…